Dels grecs al segle XVIII
Jugada des de temps immemorial per pobles tan diversos com els maies, els egipcis o els japonesos arriba a les nostres terres per la tradició grecoromana, com tants altres dels nostres referents culturals. A l'antiga Grècia hi sovintegen els testimonis de la pràctica de l'esport, sols direm que Alexandre el Gran es va distingir com a molt bon jugador. A Roma es practicava universalment, era recomanat pel metges com un exercici saludable per a totes les edats i condicions, i el practicaven el poble, els senadors i fins i tot els mateixos Cèsars (cal remarcar les aptituds de Vespasià i Alexandre Sever), es van fundar associacions i federacions de competició, apareixent els jugadors professionals, que eren menystinguts pels aficionats.
Expandit pels legionaris a les terres de l'Imperi es va practicar a França, Bèlgica, Itàlia i la Península Ibèrica tot al llarg de l'edat mitjana amb modalitats que equivalen a les nostres llargues i escala i corda, segons el lloc fóra obert o tancat.
A la Corona d'Aragó el joc de pilota va ser molt popular, gaudint fins i tot de protecció reial i sent regularment prohibit en diferents poblacions, símbol del poc cas que se'n feia de tals prohibicions.
A la Comunitat Valenciana apareix amb els cavallers de la conquesta, la seua pràctica i popularitat s'estenien des del propi rei (el metge Arnau de Vilanova emulant als galens clàssics el recomanava al rei Jaume II en 1305) la noblesa, la cúria, el poble i els menuts de cada carrer. Aquesta omnipresència va provocar l'aparició d'un famós ban el 14 de juny de 1391, quan el Consell General de la Ciutat de València va prohibir el joc:
"Car per occasió del joch deius escrit se seguien diverses blasfemies en offensa de nostre senyor Deu e dels sants e diverses inyuries de paraula e fet a les gents anants e stants per los carrers e places de la Ciutat ha novellament establit e vedat que alcuna persona privada o estranya de qualsevol estament condició o ley sia de edat de X anys a ensus no gos ne presumesca jugar dyns los murs de la dita Ciutat a joch de pilota arruladiça sots pena de XX morabatins dor per cascuna vegada que contrafara. E se sera algu que la dita pena pagar no puxa sera mes en presó e correra la Ciutat ab açot sens tota gracia e remey"
Aquesta prohibició fou motiu de greus avalots a la ciutat; encara que se'n van fer un bon grapat a València, també hi ha documentades prohibicions a Castelló, a Gandia, a Alcoi.
Mentrestant, a França al s. XV es prohibí la pràctica al poble baix, amb la qual cosa la noblesa es reserva l'esport i hi sovintegen els aficionats de testa coronada: Lluís X, Carles VIII, Francesc I i Enric IV foren remarcables com a pilotaris. Un cartell de 1540 hagués resat "Benvenutto Cellini, escultor, amb faixa roja, s'enfrontarà a Francesc I, rei, amb faixa blava, aquesta vesprada al trinquet de Fontainebleau". Bé és cert que en aquest moment s'introdueix la pala, que tindrà un llarg futur associada a la pilota, canviant la fesomia del joc, ja que la duresa de la pilota feia estralls en les mans de tan delicats esportistes. Més endavant, quan canvia l'ordre social amb la Revolució, el poble rebutjarà el que identifica com un joc de l'enemic.
Els reis i nobles castellans, pendents com sempre de les modes de l'altra banda dels Pirineus, s'aficionen també a jugar a pilota, que és al llarg dels s. XV, XVI, XVII i XVIII el joc més practicat tant per nobles com pel poble, destacant Felip I en la modalitat de pala. Calderón de la Barca escriu al respecte la Farsa famosa del juego de pelota i Goya pinta el conegut Juego de la pelota a pala.
Les limitacions, multes i prohibicions junt amb l'aparició de nous entreteniments fan que el joc de pilota vaja minvant a poc a poc fins a desaparèixer de Catalunya, Castella, Aragó i les Balears al llarg dels s. XVIII i XIX.
La situació a la Comunitat Valenciana és molt diferent, les prohibicions del joc al carrer no afecten el joc de trinquet, que manté la seua vigoria al llarg dels segles, és practicat pel més florit de la noblesa valenciana al trinquet del Miracle, o trinquet de Cavallers, propietat dels Montagut, o bé als seus trinquets particulars. Al s. XVI tenim documentats els de Centelles, Ciurana, Olcina, Mascó, junt amb els del poble fent un total de 13 trinquets a València ciutat. Lluís Vives para esment als seus Diàlegs, on els cavallers Borja, Centelles i Cavanilles enraonen com a bons entenedors sobre les lleugeres diferències que Centelles ha vist als trinquets de París. S'hi arriba a concedir el monopoli sobre els beneficis dels trinquets a l'hospital de la ciutat el 30 de setembre de 1633, cosa que serà motiu de pleits a la dècada de 1740 amb les monges de l'Encarnació, que n'havien construït i explotat un enfront del convent. Aquest enfrontament també tingué la seua vessant esportiva. Encara el 1741 es va repetir per enèsima vegada la prohibició de jugar als carrers, que, és clar, era el lloc popular per excel•lència per a la pràctica del nostre esport.
Del segle XVIII als anys seixanta
Com ja hem vist la pilota va ser el joc més practicat a Europa fins al segle XVIII (podem veure la influència del trinquet fins i tot en la Revolució Francesa). Cal dir, però, que la popularitat va anar davallant i que va deixar de practicar-se progressivament. Hui en dia queden encara testimonis de la passada puixança del joc en diversos països, com ara Bèlgica, Holanda, el nord d’Itàlia, el nord de França, on es continua jugant a llargues.
És a mitjan segle XIX quan els anglesos inventen el tennis a partir del joc de pilota i incorporen la raqueta, un instrument derivat de la pala o la cistella que empraven els francesos per a protegir sumàriament les mans. Del seu origen pràcticament sols ens resta el sistema de puntuació.
A mitjan segle XIX els bascos dei-xen de jugar cara a cara per a fer rebotar la pilota contra un frontó, abandonen els tradicionals i homologables rebote i juego largo per a practicar cesta i pala, amb la qual cosa la Comunitat Valenciana esdevé l’únic poble de tot el continent on perdura la genuïna tradició de l’esport de la pilota, que passa a ser coneguda com pilota valenciana. És aquest el moment de màxima esplendor del nostre esport, que enorgulleix els practicants i l’afició, que se senten depositaris d’una tradició mil•lenària, les llargues i el raspall.
L’orgull dels valencians està fet, però, de matèria molt trencadissa. Els primers a abandonar el vaixell seran els nobles, que ja manifesten arran de la guerra de Successió una forta tendència a castellanitzar-se, que deserten com a jugadors i també com a espectadors. Això ens ofereix un fort contrast amb Euskadi, on practiquen i continuen amb interés les incidències dels frontons.
Déiem que el segle XIX és el moment de màxima esplendor de la pilota, amb figures com ara Roquet de Penàguila, Bandera, Melero, Bota, el Nene, el Paler, el Pilotero.
Es construeixen nous trinquets a València: Santa Teresa el 1843, el nou del Real el 1853, el de Pelaio el 1868, el de Juan de Mena el 1877. Un testimoni fidel de la transcendència del joc és el reglament elaborat per Salvador Cerdà, trinqueter de l’Encarnació (aquell trinquet que construïren les monges) el 1857). L’eufòria per l’esport s’estenia per tot l’antic Regne, Almela i Vives ressenya una partida celebrada a Benifaió en desembre del 1849 que enfrontà una vora del Xúquer amb l’altra. Els meridionals estaven representats per Roquet, de Penàguila, Cremades, de Bellreguard, i Sagal, de Petrer, contra Miquelet, de Riba-roja, el Paler, de Torrent, i el Caragol, de Benimàmet. Benifaió tenia uns mil habitants i les cròniques parlen de quatre mil espectadors.
Una altra partida memorable fou jugada a Ondara el 26 de novembre del 1880 entre jugadors de la Marina i de la Safor, en la qual es travessaren (apostaren) seixanta mil rals. A més a més, tenim tot el segle ple de partides als carrers i als trinquets, pel pur plaer de jugar, de fer esport, fins i tot als Serrans i a la Foia de Bunyol.
Els inicis del segle XX continuen la mateixa tònica, la pràctica del joc a tot arreu. Disposem d’abundants testimonis dels periòdics i fulletons satírics de l’època. Josep Bru pinta El joc de pilota, Ignasi Pinazo esculpeix El saque. La pilota és motiu literari de l’època, tant en poesia com en narració o en teatre.
La innovació de posar corda al trinquet, atribuïda al mític Nel de Murla, és també fruit de la modernitat del canvi de segle. Aquesta modernitat comporta alguns elements perjudicials per al nostre esport, ja que molts trinquets són enderrocats per a construir vivendes o, més sovint, cinemes. I, a partir d’ací, tindrem ja la davallada al final de la qual ens trobem, de tal manera que l’especulació i el franquisme propicien la progressiva marginació del joc. La deserció de la burgesia, l’expulsió dels carrers per la presència cada vegada major dels automòbils, les construccions de mesures i materials poc adequats (edificis immensos amb finestrals de vidre), fan que en els anys seixanta desapareguen les partides en molts carrers de ciutats o pobles grans i que es refugien als pobles més menuts, on el trànsit i la intolerància no són tan exigents. Fins arribar a l’eclosió del futbol, que eclipsa quasi per complet el joc de pilota.
El joc en l'actualitat
Per a finalitzar aquest breu recorregut per la història de la pilota farem un repàs al més represen-tatiu de la trajectòria esportiva del segle XX. Veurem les principals figures i els detalls més significatius dels temps més recents.
Els inicis del segle són pletòrics, molta afició, partides pertot arreu, la ja comentada innovació de la corda per a complementar l’escala dels trinquets, etc. La guerra incivil va sacsejar moltes de les activitats que es feien i, entre elles, també la pilota.
La gran figura dels anys trenta i un dels més sòlids jugadors dels anys quaranta va ser Quart, Albert Arnau de Quart de Poblet. És després de la guerra quan apareix un referent amb una llarga pro- jecció en el nostre esport. Juli Palau, Juliet, d’Alginet, va ser tot un monstre, que va dominar el joc tota la dècada dels quaranta i bona part de la dels cinquanta, enfrontant-se amb les figures Quart, Llíria i Rovellet, fins que es va retirar l’any 68. Encara hui és un referent en cavallerositat, educació i bones maneres, cosa necessària per a un esport molt mal vist pels benpensants de l’època. Els seus desafiaments múltiples amb Quart i Llíria ompliren tots els trinquets del país. L’ocàs de Juliet va ser succeït al cim dels trinquets per Antoni Reig, Rovellet, de València, una altra perfecta personalització del pilotari ideal, tant en la part esportiva com en la humana. A tant arriba la seua figura que encara hui participa activament en la promoció del nostre esport. Deu anys més jove és el següent gran campió, Josep Sanvenancio, Eusebio, de Riola, que va marcar la dècada dels seixanta amb els seus duels amb Rovellet. L’estil i l’elegància d’Eusebio han perdurat molt de temps, així com la seua llarga carrera, ja que es va retirar en una forma física admirable amb quaranta-sis anys. Paco Cabanes, Genovés, és per mèrit propi mereixedor d’un apartat particular en aquest recull. La seua figura ompli vint anys de pilota en totes les modalitats. Els darrers anys de carrera professional de Genovés cal associar-los a dos genis emergents: Fredi i Sarasol, que gaudiren del plaer d’enfrontar-se amb el mestre.
Alfred Hernando, Fredi, de València, ha estat un dels millors atletes de tots els temps i, si no haguera coincidit amb un fora de sèrie com ara Genovés, hauria estat un as, com va demostrar en proclamar-se campió individual d’escala i corda l’any 87, i l’any següent perdé la final contra Genovés.
Enric Sarasol, de Genovés, ha tingut la gran fortuna d’estar en un moment de forma magnífic quan l’edat començava a minvar considerablement les forces de Genovés, això l’ha convertit en l’actual campió indiscutible, amb sis títols individuals.
Tot el temps passat dels anys trenta ençà ha canviat molt les circumstàncies del joc, les normes i variants del joc es mantenen exactament igual, però han aparegut carrers artificials per a jugar a pilota sense problemes i són ja molts els pobles que han creat escoles de pilota. La Federació de Pilota Valenciana es deslliga de l’estatal (que recull les variants basques) l’any 85, organitzant a partir d’aquest moment les competicions, regulant i homologant normes i mesures, etc. A poc a poc, l’esport ha anat reviscolant, guanyant inclús l’atenció de la televisió, institucions públiques i privades que financen competicions d’alt nivell, tant per a professionals com per a aficionats, es fan competicions internacionals i la galeria de figures que hem apuntat ha guanyat molts aficionats per a la pilota valenciana. Cal mirar també cap als pobles, que tants anys han estat preservant la tradició i que hui continuen proveint de professionals els circuits i tornejos de dalt a baix del país. La gran esperança està ara a les escoles, on està previst fer la pilota assignatura obligatoria per tal que tot el món conega aquest esport com part fonamental de la cultura valenciana.
